Paraules Clau*:
Retrocés Perspectiu, Procés Participatiu, Xarxa Inconscient - Mapa Conscient, Patrimoni Relacional.
Quan el procés participatiu desenvolupat per la cooperativa d’arquitectes LaCol i Straddle3 determinà l’enderroc parcial de l’Ateneu Santboià (específicament del teatre) les crítiques ho feren saber com un fracàs, un retrocés social, una pèrdua de temps total. En definitiva, després de dos anys de feina col·lectiva s’arribà al ‘mateix’ punt culminant que l’ajuntament en el seu dia: de la runa, fer-ne pols, i de la pols, una nova vida.
La polèmica decisió no destacava per sí mateixa, sinó per l’aparent demostració d’inutilitat dels processos assemblearis impulsats per la cooperativa. Dos anys de recursos, debat i desgast per a ‘res’...? Per a què tant d’èmfasi en lluitar un objecte ‘indiferent’ del segle XIX? Abandonat en ruïnes, sense capital* històric destacable, ni protegit ni contemplat?
El patrimoni relacional és l’eix de la tesina d’aquest article. Es defensa l’enteniment del patrimoni com a resultat del conflicte* entre els estrats de diferenciació i domini que es donen en l’estructural social. D’aquest fregament n’aflora un estat relacional entre agents que transcendeix l’objecte propi [en aquest cas l’Ateneu], desplaçant l’etiqueta patrimonial de l’edifici físic a l’abstracte, amb aquest retrocés perspectiu deixa de ser important la formalització de l’espai en pro de la densitat del mapa relacional.
A Ersília, per establir les relacions que regeixen la vida de la ciutat, els habitants estenen fils entre els angles de les cases [...] Quan els fils són tants que ja no s’hi pot passar pel mig, els habitants se’n van; es desmunten les cases; resten només els fils i els sostenidors dels fils. [...] quan viatges pel territori d’Ersília trobes les ruïnes d’una ciutat abandonada, sense els murs que no duren, sense els ossos dels morts que el vent fa rodolar: teranyines de relacions intricades que cerquen una forma...*
...la patrimonial.
Materialitzant el contacte entre habitants de la zona, Ersília es defineix com a ciutat* no pels murs ni la pedra que els conforma, sinó per la teranyina de fil que relaciona les persones que hi viuen. Línies que Fernand Deligny [1913-1996] endevina diferenciades dels patrons de conducta obligada, són els gestos, les vivències, que estructuren la memòria col·lectiva del dia a dia. Un ideari viu sense projecte ni objecte, que construeix un sentiment subterrani, gairebé indetectable: la cultura invisible conformada de segments aparentment indiferents però que van dibuixant una xarxa inconscientment preuada, valorada, protegida, patrimonial. Molta paraula sols per apuntar el que Pierre Bourdieu [1930-2002] ja deixava intuir fa dècades, que un espai sols ÉS degut a les interpretacions relacionals que s’hi desenvolupen, el que crea la cultura.
Són, doncs, les experiències vivencials de qui deriva un dia qualsevol per l’Ateneu Santboià que, de manera atzarosa, construeixen una xarxa propiciant el que considerarem patrimoni relacionaln6. Aquest fet s’inicià l’any 2000, quan un grup de joves, sense aparent voluntat, ocuparen l’espai. Tan podria haver sigut l’Ateneu com un altre lloc, si va ser aquí i no més enllà és qüestió de sort, però la xarxa es tramava i deixava entreveure la llavor d’un mapan7. Amenaçada per l’enderroc, l’estructura en xarxa es posà de manifest, però reconèixer-la no és una tasca fàcil, cal observar-ne la perifèria. Quins factors la pressionen i contenen? Que manca en l’entorn? La latència, llavors, esdevé visible:
Cuando el espacio deviene concentracionarion*, la formación de una red crea una suerte de fuera que permite a lo humano* sobrevivir. [...] en las calles vecinas a aquellas en que se encontraba la casa que habitaba a mis doce años, faltaba algo, puesto que se tramó una red.*
Concentracionat per la imposició institucional, l’entorn genera una xarxa de resistència que segons Deligny serà sempre inconscient, però aquest ‘suerte de fuera’ és l’element identificat, potenciat i utilitzat per LaCol i Straddle3 en el procés participatiu, matant la xarxa; esdevenint mapa. Aquesta vegada, una màquina de guerra* conscient.
És l’any 2013 en que la plataforma veïnal #SalvemAteneu juntament amb LaCol i Straddle3 materialitzen aquesta xarxa, “invisible”, i la formulen contra la imposició d’enderroc, sobrecarregant*, alhora, l’estructura, ja que muta de gest inconscient a acció conscient.
Aquest canvi perceptiu és interessant per tres motius:
Primer pel reconeixement d’un patrimoni abstracte que no té a veure amb els murs, sinó amb la xarxa relacional que hi desenvolupen les persones; també pel conseqüent conglomerat de percepcions individuals interconnectades i reconegudes en un mapa rizomàtic, acentrat* i horitzontal, en constant evolució, formant l’ideari col·lectiu que confrontarà una imposició institucional; i, per últim, degut la sobrecàrrega intencional de la xarxa que fa aflorar [més per desgràcia que per sort] noves estructures de poder i domini en camps aparentment horitzontals.
És obvi que cap fet relacional, així com el patrimoni, pot entendre’s sense definir l’evolució de l’espai històric que ocupa i ha ocupat. Això implica que per a conèixer un camp en l’actualitat, hauríem de conèixer la seva evolució històrica, definida per un capital social, cultural i polític, una història de lluita constant entre la imposició de domini [línia dura/política] i la resistència en xarxa [línia flexible/micropolítica*]. L’Ateneu de Sant Boi del Llobregat consta com a iniciativa popular del segle XIX per a la reunió dels obrers que sortien de llargues jornades de treball. Després de molts alts i baixos en lluita per apropar la cultura al poble l’equipament cau en mans d’una empresa privada per problemes financers, aquesta l’abandona a finals dels ’90 al no aconseguir prou plusvàlua econòmica. La ruïna és una oportunitat per a un col·lectiu jove que l’ocupa a principis del ’00, sense objecte ni previsió, alertant a les defensores del projecte pensat i burocràtic que, l’any 2008 i després d’un ensorrament parcial d’una part significativa de l’edifici degut a les pluges, llancen l’avís d’enderroc parcial pel mal estat del teatre (part important de l’Ateneu). Aquesta ruptura dels murs s’intueix com la principal preocupació, s’està derruint una part física de la vida d’aquest jovent i, sense ser-ne conscients, s’està trencant la xarxa relacional que la breu història activa de l’edifici havia permès créixer en el seu interior. El conflicte entre institució i plataforma veïnal obra noves portes a investigar, ja que il·lumina el que es reconeix com a mapa de contacte entre els agents que han viscut i viuen en l’espai.
El teixit relacional inconscient que configurava la idea abstracte de l’Ateneu es materialitza en una cartografia buscada: el procés participatiu que durarà dos anys i farà aflorar tots els segments que conformen el nou mapa, aquest cop esdevingut eina per a reivindicar que el patrimoni no és una qüestió merament física, ens al contrari, té a veure amb les relacions humanes que col·lecciona la memòria del territori en qüestió; té a veure amb l’ideari col·lectiu que creixia al marge, entre els murs, però ‘fora’ de l’objecte, en el seu abstracte. El nou patrimoni.
Ara bé, com també Bourdieu destacava, veiem que en estructures que es promocionen horitzontals i acentrades, tals com l’educació pública o, en el nostre cas, el procés participatiu, el capital cultural estratifica les postures preses en el camp i regenera antics rolls de domini. Ocult en mediacions burocràtiques, tecnicismes, grup motor o lideratge, el capital cultural provoca ruptures significants del mapa que poden esdevenir noves formes d’essència dicotòmica, de relacions antagòniques: dominat i dominant. Cal ser crític doncs amb el sistema imposat, però igualment atent a les noves morfologies que apareixen alternatives, recordem que les façanes de la Viena Potemkin presentaven la modernitat però no deixaven de ser cartró pedra.
Tenint la major part de cartes sobre la taula podem aventurar que el procés participatiu entès com a fracàs era, en efecte, un retrocés perspectiu que va permetre materialitzar la xarxa relacional que vivia entre els murs de l’antic Ateneu Santboià. Aquest reconeixement de les connexions latents canvia el paradigma, de l’inconscient al conscient, de l’atzar a la voluntat, i desperta la necessitat de preservar no l’objecte, sinó l’abstracte del mateix, doncs l’Ateneu ja no era format per murs i pedra, que no duren, sinó per fils de relacions, tal com Ersília.
Tot i que la decisió final sigui aparent, formal i pràcticament igual a la imposada, el procés viscut muta la naturalesa pròpia del fet, passem d’una opció ‘obligada’ a una opció ‘lògica’ [sempre des del punt de vista del subjecte estudiat, és clar. Qui rep la imposició despertarà un sentiment de rebuig immediat, però al criticar i decidir per sí mateix el procediment trobarà que la obligació és pròpia, percebent-la com a opció lliure i lògica].
Formant xarxes, mapes, cartografies i ruïnes; sols parlem d’amor entre persones.
Seguim treballant.
NOTES:
*Paraules Clau:
Retrocés Perspectiu: Concepte que il·lustra el fenomen d’aturar una decisió prèviament presa i imposada per a criticar-ne la base. Tot i que la decisió final sigui aparent, formal i pràcticament igual a la imposada, el procés viscut muta la naturalesa pròpia del fet, passem d’una opció ‘obligada’ a una opció ‘lògica’ [sempre des del punt de vista del subjecte estudiat, és clar. Qui rep la imposició despertarà un sentiment de rebuig immediat, però al criticar i decidir per sí mateix el procediment trobarà que la obligació és pròpia, percebent-la com a opció lliure i lògica].
Procés Participatiu: Mètode pel qual [segons la tesina que defensem] es visualitza la xarxa inconscient de relacions que es desenvolupen en esferes socials, esdevenint mapa conscient, permetent reconèixer el Patrimoni Relacional que investiguem en l’article.
Xarxa Inconscient: Formació estructural abstracte del conjunt de relacions que es desenvolupen en l’esfera social estudiada. Es crea fortuïtament, sense ser buscada i muta en Mapa Conscient al sobrecarregar-se amb intenció i projecte pensat. Teoria desenvolupada per Fernand Deligny de manera magistral a “Lo arácnido y otros textos”.
Mapa Conscient: En essència és la teoria rizomàtica de Gilles Deleuze i Félix Guattari àmpliament explicada en el seu llibre “Mil mesetas, capitalisme y esquizofrènia”, es tracta d’una estructura relacional que es regeix per tres principis bàsics: Multiplicitat [heterogeneïtat d’agents] , Acentrament [ajerarquia de les parts] i Ruptura [mutació, destrucció i restitució constant]. Reconeixement visible de la Xarxa Inconscient que es materialitza i s’utilitza per a una intenció buscada. Permet [en la tesis defensada] desplaçar l’etiqueta patrimonial de l’objecte concret en pro de protegir el teixit relacional.
Patrimoni Relacional: Estructura social que, després de reconèixer-la com a mapa, demana de ser protegida i preservada. És l’element que es reclama a protegir per a preservar estructures socials sanes i compactes que puguin desenvolupar teixits de suport mutu i oferir resistència davant les estocades del més pur extermini capitalista.
*Capital històric, cultural, polític...:
Un concepte emprat per Pierre Bourdieu per a exemplificar les tensions condicionants del teixit relacional estudiat. Les variables del capital generen mutacions en el camp degut al moviment dels seus actors, influïts per pressions i dominis, estructures de poder que estratifiquen i jerarquitzen l’estructura social que vivim.
*Conflicte:
Entenem conflicte com a política social, com a acció vital constant entre agents. Tot el que vivim, fem, pensem i diem entra en contacte amb altres vides, accions, idees i paraules, i del fregament en neixen noves possibilitats i sortides. Del conflicte en sorgeix la creativitat i la confiança.
*Ersília:
CALVINO, Italo. La ciutat i els canvis, 4, a Les ciutats invisibles. Barcelona: Edit. Empúries, 2002. Extret pàg. 78.
*Ciutat:
Interessa el terme ciutat en aquest context ja que podria esdevenir ambigu en el seu ús. Quan prenem Ersília com a detonant de l’article no l’entenem com a objecte físic sinó com a concepte abstracte que bé podria ser el teixit relacional que desenvolupa una cultura. El marc de diferenciació on neix, creix i mor l’ideari col·lectiu que determina què és i què no és patrimoni, allò digne de ser lluitat i preservat.
*Patrimoni Relacional:
Ja s’especifica en el resum, però: El patrimoni relacional és el pilar de la tesina d’aquest article. Com veurem més endavant es defensa l’enteniment de patrimoni com a resultat del conflicte constant entre els estrats de diferenciació i domini que es donen en l’estructural social viscuda. D’aquest fregament n’aflora un estat relacional entre agents que transcendeix l’objecte propi [en aquest cas l’Ateneu], desplaçant l’etiqueta patrimonial de l’edifici físic a l’abstracte, deixant de ser important la formalització de l’espai en pro de la densitat del mapa relacional.
*Mapa:
El mapa és la base de la teoria rizomàtica de la parella franco-italiana Gilles Deleuze i Félix Guattari que, en el seu llibre Mil mesetas, capitalismo y esquizofrènia, es defineix com a: obert, capaç de ser connectat en totes les seves dimensions, desmontable, alterable, susceptible de rebre constantment modificacions. Pot ser trencat, alterat, adaptar-se a diferents montatges, iniciat per un individu, un grup, una formació social [Rizoma Introducción a Mil Mesetas, capitalismo y esquizofrenia, pàg. 18]. I sobretot, per la nostra tesina, és una eina de resistència conscient.
*Concentracionari:
Propi d’un camp de concentració. Un estadi d’alta pressió mental i control social en un espai limitat i segregat.
*Lo humano:
S’entén, en aquest context, com el teixit relacional que s’havia configurat en l’espai físic habitat. Són traces inconscients del dia a dia, l’estructura vital de l’Ateneu.
*DELIGNY, Fernand. Lo arácnido y otros textos. Buenos Aires: Edit. Cactus, 2015. Extret pàg. 20-21.
*Màquina de Guerra:
És el terme emprat per Deleuze i Guattari quan l’estructura rizomàtica [mapa] és entesa conscientment com a eina de resistència i lluita, així com a connector de pols de pressió [mesetas] per a fer front a les traces dures imposades des de relacions de domini político-social.
*Sobrecàrrega:
Aquest concepte [sobrecarregar], també desenvolupat per Deligny, explica com la xarxa de sort generada inconscientment pot patir una ruptura significant i definitiva si la intenció (el projecte pensat, l’objecte) esdevé la seva raó de ser. Un cop la xarxa s’identifica com a eina de lluita social perd la moralitat pròpia del desinterès en pro de la voluntat utilitària: “fer servir” l’estructura conscientment només pot avocar a una ruptura definitiva, segons Deligny, és clar. En aquest article es defensa la no-ruptura, sinó la mutació de xarxa Delignyiana en mapa rizomàtic, teoria filosòfica de Gilles Deleuze [1925-1995] i Félix Guattari [1930-1992].
*Un rizoma en teoria filosòfica de Deleuze i Guattari es basa en tres conceptes primaris: Multiplicitat [heterogeneïtat d’agents], Acentrament [ajerarquia de les parts] i Ruptura [mutació, destrucció i restitució constant].
*Micropolítica:
És també un concepte desenvolupat per Deleuze i Guattari a Mil mesetas, capitalismo y esquizofrenia, el qual es defineix per ser morfologies de resistència a estructures de poder i domini. Davant d’una política moral imposada apareixen fragments rizomàtics que treballen ‘subterràniament’, formant xarxa en teixits tortuosos, impracticables, incontrolables... aparentment lliures.
BIBLIOGRAFIA:
BOURDIEU, Pierre. La distinción, criterio y bases sociales del gusto. Barcelona: Edit. Taurus, 1988.
CALVINO, Italo. Les ciutats invisibles. Barcelona: Edit. Empúries, 2002.
DELEUZE, Gilles y GUATTARI, Félix. Mil mesetas. Capitalismo y esquizofrènia. València: Edit. PRE-TEXTOS, 2015.
DELIGNY, Fernand. Lo arácnido y otros textos. Buenos Aires: Edit. Cactus, 2015.
FROMM, Erich. El miedo a la libertad. Barcelona: Edit. Espasa Libros, 2015.
MARX, Karl i ENGELS, Friedrich. La ideología alemana. Madrid: Edit. Akal, 2014.