[Article escrit conjuntament amb Memòria, lluita i resistència. Taller de cultura]
Anem a fer un exercici de memòria. Quants cartells amb la frase “Prohibit jugar [...]” podem recordar en l’espai públic immediat del nostre entorn? Si, no són pas pocs. I no estem parlant de noves mesures derivades de la crisi del coronavirus i la necessitat que sembla que se’n deriva del control social sinó de retallades i normativitzacions que ja fa temps que s’imposen al fet de “jugar” a la ciutat.
L’establiment d’uns codis, límits i normes socials que regulen el què i qui és acceptat o no en l’espai públic no és una mesura nova i, ni molt menys, passatgera. Perquè ara es posa sobre la taula i es debaten els drets de la canalla, persones sense sostre, persones de la tercera edat... dins la ciutat?
La crisi del coronavirus ha demostrat que, malgrat que s’aturin totes les activitats econòmiques d’un país, hi ha un seguit de tasques que no s’aturen. O, millor dit, que no poden aturar-se. Estem parlant, efectivament, dels treballs de cures i reproducció social.
Perquè tot i que en el sistema capitalista on vivim les activitats dominants -en el sentit de més valorades i visibles- són aquelles formes de treball productores de valor, aquestes no poden existir sense els processos i institucions socioreproductives que les sostenen. Les cures són imprescindibles, i aquesta crisi ho ha fet més visible que mai.
[Abans de seguir amb l’article però, ens agradaria fer un parell de puntualitzacions. En primer lloc, di que quan parlem de les tasques de cures estem fent referència tant a aquelles privades (tasques domèstiques que s’inclouen dins de l’espai privat de l’habitatge i la unitat familiar) com a les públiques (des de tasques relacionades amb la infermeria i educació fins a la neteja, treball en supermercats, etc.). I, en segon lloc, dir que l’objectiu de l’article que ens ocupa no és debatre sobre la feminització que s’associa a aquestes tasques i l’ínfim reconeixement que reben a nivell social, aquests fets queden més que demostrats amb les xifres de contagis en homes i dones que relacionen el nivell d’exposició de cada col·lectiu.]
Tornant al tema que ens ocupa, és ja sabut per totes que els models de ciutat occidentals responen a les necessitats de la ciutat productiva, establint així models de ciutat funcionalistes, dispersos i segregats. Aquesta jerarquització entre els usos i els espais és tradueix de mateix manera en els usuaris, quedant les necessitats dels col·lectius associats dins l’esfera de la reproducció en segon pla. Estem parlant de models de ciutat pensats per a les persones adultes que utilitzen l’espai urbà per a desplaçar-se cada dia des del seu habitatge cap al seu lloc de treball on cotxes, motos, parcs i places construïdes per ser mirats ens la distància, voreres estretes... s’han convertit en els protagonistes. Però, en aquestes ciutats pensades per a produir... quin espai queda per a l’intercanvi social i per als infants?
En la ciutat funcionalista, els espais destinats a la canalla es veuen no sols retallats sinó també extremadament normativitats i regulats -si, a tots ens ve al cap la imatge del parc infantil de sota casa on una tanca encercla dos gronxadors sobre un paviment de cautxú. Ah, i on no es pot jugar a pilota, córrer, etc.-
Vinyetes de Francesco Tonucci, psciopedagog italià autor de “La ciutat dels infants”
Es tracta d’espais que no deixen lloc a l’espontaneïtat i la creativitat associades amb el propi esdevenir de la canalla, espais que limiten el dret a la ciutat dels nens i nenes dins aquestes “gàbies”. Davant aquesta situació, Jane Jacobs dedicava un capítol sencer de la seva obra de referència (Muerte y vida de las grandes ciudades) a la recuperació de les voreres, dels carrers i les places per part de la canalla.
“Els nens d’una ciutat necessiten d’una gran varietat de llocs on poder jugar i aprendre. Entre altres coses, necessiten la possibilitat de practicar tota classe d’esports, exercicis i habilitats físiques (més oportunitats i més fàcils d’aconseguir que les que gaudeixen en l’actualitat). No obstant, i al mateix temps, necessiten també d’una base d’operacions a l’exterior, no especialitzada, on jugar, observar i conformar les seves nocions del mon real.”
Les múltiples mesures que s’han anat prenent en relació amb l’espai públic i la conducta de les persones per tal de mantenir el distanciament social és un tema que ens genera, segurament com a tots, molts dubtes. Aquestes mesures responen a dos grans objectius: la recuperació de la salut física dels ciutadans i la reducció de l’impacte material i econòmic -i és important no entendre’ls com a totalment deslligats, ja que sense mà d’obra l’economia no progressa-. Tot i així, hi ha tot un seguit de necessitats associades amb la salut psicològica que estan quedant en segon pla: l’estabilitat i salut mental, la gestió emocional i les necessitats afectives. Ens trobem que la recuperació de l’espai públic no està sent per les persones sinó, altre cop, per a la producció. Sent els infants, de nou, uns dels màxims afectats.
No som epidemiòlegs ni experts en la gestió de crisis sanitàries, però és evident que els canvis que es reclamen en la ciutat i la recuperació d’aquesta per part dels ciutadans no és possible sense un canvi de valors que no s’està duent a terme. No hi pot haver un ús de l’espai públic atent i inclusiu davant la diversitat si no es posa la reproducció social i les necessitats que se’n deriven al centre. Per avançar cap a unes ciutats feministes “cal canviar les prioritats i posar les cures al centre, i no el capital i el consum, que han predominat en les ciutats del món en què vivim”, exposa Ortiz. “És una oportunitat –continua– per valorar el que tenim a la vida i per pensar territoris que donin resposta a la vida quotidiana de les persones, és a dir, a les tasques de cures, a les domèstiques, a tota l’esfera comunitària de relacions entre persones, així com a l’esfera personal”.
Un dels drets fonamentals de la canalla és el dret a jugar. Però què ens passa amb el “prohibit jugar”? Què molesta del fet de jugar?
La visió que aporta l’antropòleg David Graeber de la diferència entre el “joc” i el “jugar” ens permet fer aproximacions a la por que sembla que hi hagi al respecte.
“Quina és la relació entre jugar i els jocs? Juguem a jocs. Significa això que jugar i el joc és el mateix? [...] Els jocs estan clarament definits, [...] hi ha normes que prescriuen exactament el que els jugadors poden i no poden fer[...] i tota persona, lloc o acció que quedi fora d’aquest marc és aliena, no és part del joc. Els jocs són pura acció governada per regles. [...] Jugar pot ser quelcom totalment improvitzat. Un pot estar simplement jugant. En aquest sentit, jugar, en la seva forma més pura, en oposició als jocs, implica una expressió pura d’energia creativa. [...] És llibertat perquè si.”
Jugar fa por. No a nosaltres, sinó a les persones i institucions que pretenen acabar amb la capacitat de creació, de canvi. El fet de jugar obre la porta a finals inesperats, a gestió dels entrebancs de forma autònoma i imprevisible. Jugar no pot estar lligat a unes clares limitacions inicials. Que llunyà que ens sembla tot això no? L’acció pura de jugar entra més que mai en conflicte amb els grans mecanismes de control que s’han desplegat durant aquests dies, ja sigui per part dels abusos de força dels cossos policials o de les noves figures que han aparegut, els “policies de balcó”.
Els debats que sorgeixin de quines han de ser les noves vies que ha de prendre la ciutat no poden oblidar-se, altra vegada, de tots els col·lectius i persones la veu dels quals es silenciada. La recuperació dels carrers ha de ser per part de totes i, ara més que mai, cal lluitar perquè no siguin les relacions productives capitalistes les que determinen el terreny on es reprodueixen les criatures. La imatge que va fer sorgir la necessitat d’escriure aquest article va ser la següent:
Segurament l’haurem vist en algun mitjà de comunicació. Es tracta d’unes imatges preses pel periodista Lionel Top del pati d’una llar d’infants durant la reobertura de les aules després del confinament. En ella, els infants apareixen separats en requadres pintats en el paviment, impossibilitant el moviment i la interacció entre ells per tal de mantenir la distància de seguretat. Aquestes mesures són la traducció literal de les que s’estan prenent en el cas dels adults, partint d’unes condicions de partida i unes necessitats bàsiques molt diferents. Es tracta d’un cas molt paradigmàtic de com es prenen les decisions des de despatxos aïllats de dels espais de cures i les seves necessitats i potencials.
Segons un informe de la Fundació Bofill, el pati de l’escola és un dels primers i més importants espais de socialització de la canalla, un espai públic a priori fet a la seva mida on passen una mitjana de 525 hores a l’any. Des d’Estol reivindiquem la importància d’aquest espai ja que el pati escolar constitueix en la realitat un microclima on l’alumnat es relaciona entre si amb major llibertat i intensitat i on, per tant, es manifesten amb més claredat i potencien els rols entre els diferents agents. Els processos educatius que es generen en els espais d’esbarjo s’hi desenvolupen de forma espontània -donar espai a les opinions dels companys, arribar a acords, establir objectius comuns, sotmetre’s a normes, actuar davant conflictes, crear imaginaris...- esdevenint un espai vertebrador de les relacions socials i lúdiques. Tot i així, quan el joc deixa de ser una iniciativa espontània perd tal caràcter i passa a inscriure’s dins de patrons preestablerts pel sistema, reproduint dinàmiques i rols de poder i domini.
Tal i com exposen en un comunicat la casa de colònies de la Carral, “una de les mesures proposades exigeix treballar amb grups de 10 infants com a màxim, que hauran d’estar 24 hores a 2 metres de distància entre ells. Aquesta indicació és absolutament inviable en el si d’unes colònies, on els infants comparteixen habitació o tenda, mengen en una mateixa taula o, sobretot, juguen junts. Però no només això, sinó que aquesta pràctica seria contraproduent a l’hora de gestionar les ja esmentades conseqüències emocionals del confinament. Els infants cauen i es fan mal, se’ls ha de guarir; els infants s’enyoren i ploren, se’ls ha d’abraçar; els infants, en algun moment poden tenir por, se’ls ha de donar la mà; als infants els costa menjar, se’ls ha de péixer. Res de tot això es pot fer mantenint les distàncies de seguretat exigides.” La desconnexió amb la realitat i incoherència de les mesures que s’han fet públiques han estat, fins i tot, motiu de mofa (aquest gag del programa Polònia ironitza amb el com podria ser el dia a dia d’un casal d’estiu respectant les mesures de seguretat).
I què proposem? En primer lloc, incorporar la perspectiva de la canalla, la seva veu i les seves necessitats en la presa de decisions. La capacitat de prendre un rol actiu en la conformació del seu entorn i les relacions que s’hi inscriuen és la base per a una educació que potenciï el sentit crític i l’autonomia dels infants i adolescents. Ells, més que ningú, tenen les eines per teixir estratègies i solucions respectuoses amb les seves necessitats. Des d’Estol, treballem perquè tota la pluralitat de veus trobi, tant en el pati de l’escola com en l’espai públic, un espai segur on expressar-se i que la seva opinió es materialitzi -ja sigui en canvis físics o noves estructures de gestió-. Aquesta mesura requereix d’un important treball previ on s’expliqui a la canalla de forma clara la situació per la qual estem passant per tal que ells puguin entendre els canvis que es produeixen en el seu entorn i puguin expressar també expressar els seus dubtes i pors.
Seguidament, creiem que el col·lectiu d’educadores i persones que treballen i viuen en contacte directe amb infants també necessita ser escoltat. Cada escola, cada esplai i cau, cada casal, cada casa de colònies... és un món. I ningú com les persones que s’hi mouen diàriament coneixen les mancances i potencials dels seus espais i activitats. Poder treballar o no en grups més reduïts dependrà del tamany i condicions de ventilació de les instal·lacions, del nombre de monitores i/o educadores, de la infraestructura de la que es disposi, de les necessitats de les famílies que hi recorrin... Deixar marge d’actuació i presa de decisió a les persones que destinen el seu temps i energia a l’educació és essencial per tal que aquestes activitats puguin seguir tenint lloc.
De la mateixa manera que els resultats dels processos participatius que acompanyem des d’Estol donen lloc a propostes que responen a les necessitats concretes de l’espai i el col·lectiu, el seguit de mesures que es publiquin no poden ser fixes i globals per a totes les entitats que treballen en l’educació i en el lleure ja que no existeix una única situació de partida. Així, esplais i caus haurien de poder adaptar les mesures als seus campaments d’estiu jugant amb l’ajuda que suposa el fet que es duguin a terme en boscos mentre que casal rurals buscaran estratègies en activitats diferents mitjançant grups més reduïts i/o propostes d’activitats que no impliquin un contacte constant.
En relació amb l’espai públic, reivindiquem la importància de deixar de pensar ens els parcs i ludoteques com els únics espais segurs per a la infància i lluitar per recuperar carrers i places. Curiosament, aquest és un fet que sembla que s’ha anat donant de forma espontània durant aquests dies i que ens fa, en certa manera, recuperar la confiança. Quan els nens i nenes van poder sortir de casa, en el moment en que va entrar en vigor la creació d’una franja horària per ells, es van trobar que els seus espais d’esbarjo habituals estaven tancats. Aquesta havia estat la mesura del govern, impossibilitar l’accés a parcs i zones de joc. Aquí va aparèixer la màgia, patinets i pilotes tornaven a ser les protagonistes d’uns carrers que, fins ara, s’havien mostrat hostils vers elles.
Places i carrers tornaven a ser, durant un parell d’hores, espais segurs i plens de possibilitats per a la canalla. Treballar per a seguir fent possible aquest escenari en unes condicions normals és que el és, per a nosaltres, una solució real.
Comentários